DEPRESIÓN SONORA

Marcos Crespo va nàixer a Vallecas en 1997. L’apunt biogràfic no és capritx: les temàtiques de les seues cançons exploren les inquietuds d’un veinteañero d’extraradi en el seu encreuament per les turbulències emocionals de l’etapa vital que afronta. En l’apartat musical, es nodreix del post-punk originat en dècades pretèrites, però el seu discurs radiografia un present que és el seu i el de tota una generació fatigada, ansiosa i espentada sense alternativa al hiperproductivisme. Les seues lletres guarden un valor arxivístic, testimoniatge del seu propi temps. Si no has crescut en aquest context de domini digital i recessions econòmiques, tal vegada et costa un poc més entendre-ho per molt que pugues gaudir-ho igual.

Segurament, això explica el matiner èxit de Depresión Sonora a Mèxic i els sold outs dels seus primers concerts a Madrid. Els orígens del projecte es remunten a 2020, any fatídic en el qual Marcos, tancat a la seua habitació, va fer de tot mentre ací fora no passava res. La conjuntura va determinar el marcat caràcter introspectiu de les cinc corts que componen la seua EP homònim. Aquell debut, publicat per compte propi primer i recuperat en format físic per So Xic mesos després, ens revelava les virtuts que més endavant confirmaria en successius llançaments. La pegada i l’encert melòdic de cançons com “Ja no hi ha estiu” evidenciaven que estàvem davant un diamant en brut.

En 2021, “Historias tristes para dormir bien”, un nou EP de cinc temes, prolongava el seu estat de gràcia i confirmava a Depresión Sonora com una sensació a banda i banda de l’Atlàntic. Aquesta obra va servir per a apuntalar un so de vocació el-fi dominat per corretjoses caixes de ritmes i martellejants línies de baix. Encerts com a “Apocalipsis virtual”, “Tu no me tienes que salvar” o “Gasolina y mechero” van ser combustible per a propulsar les primeres gires per Llatinoamèrica i Espanya, penjant el cartell de “no hi ha bitllets” allà per on passaven.

Amb la publicació del seu disc de debut va arribar la consagració. “El arte de morir poco a poco” es pot entendre com el revers nihilista i sarcàstic d’eixos manuals d’acte-ajuda als que Marcos i els de la seua edat han sigut sobreexpuestos. Es tracta d’un àlbum conceptual dividit en tres parts, abordant en cadascuna d’elles diferents etapes vitals. “Parte I: Introducción a la entropía” transmet una certa innocència no exempta de mala llet. El segon bloc de cançons, encapçalat per “Parte II: le abrazo con fuerza (carta a la soledad)”, té un so més saturat. Amb el final de l’obra arriba l’acceptació, “Parte III: muerte y resurreción”. Així conclou una crònica que, de tan personal que resulta, acaba interpel·lant a una generació sencera. El que sí que és personal i intransferible és el so patentat per Depressió Sonora: digital però amb els peus en terra, post-punk per a un moment post-tot.